Els additius alimentaris acompanyen la indústria des de fa dècades, però el seu control legal no sempre ha estat tan rigorós com avui. En la meva experiència revisant regulacions europees, he comprovat que el marc jurídic actual unifica normes disperses i garanteix que només s’utilitzin substàncies segures i justificades.
La Unió Europea (UE) lidera la regulació global en aquest àmbit, i la seva normativa és la referència que segueixen molts països llatinoamericans.
Un additiu alimentari és qualsevol substància que s’afegeix als aliments amb una finalitat tecnològica o funcional (p. ex., conservar, acolorir, endolcir…).
No inclou contaminants ni ingredients bàsics com el sucre o la sal.
El Reglament (CE) núm. 1333/2008 del Parlament Europeu defineix i classifica els additius en categories, com ara:
Colorants
Conservants
Antioxidants
Edulcorants
Emulgents i estabilitzants
La regulació clau és el Reglament (CE) núm. 1333/2008, que substitueix textos anteriors i reuneix totes les disposicions sobre additius en un únic document.
Es complementa amb el Reglament (UE) núm. 1129/2011, que actualitza les llistes d’additius autoritzats i les seves condicions d’ús.
Aquests reglaments:
Determinen quins additius estan permesos.
Especifiquen en quins aliments i en quines dosis es poden utilitzar.
Obliguen a l’etiquetatge clar de cada substància mitjançant el seu nom o el número “E”.
Basat en la meva revisió del reglament, un additiu només es pot aprovar si compleix tres condicions:
No representa cap risc per a la salut.
No indueix a error el consumidor.
Aporta una necessitat tecnològica o dietètica raonable.
Per exemple, es pot autoritzar un antioxidant si evita el ranciament dels olis o manté el valor nutritiu d’un aliment.
L’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) realitza avaluacions científiques exhaustives abans d’autoritzar qualsevol additiu.
Analitza:
Toxicitat a curt i llarg termini.
Dosi diària admissible (DDA).
Possibles efectes combinats.
En la meva anàlisi dels informes de l’EFSA, és evident que s’apliquen marges de seguretat molt amplis per protegir tots els grups de població.
El procediment d’autorització va ser un dels grans avenços del Reglament 1333/2008.
Abans existien múltiples directives; avui, una única sol·licitud pot cobrir tota la UE.
Aquest sistema:
Redueix la burocràcia.
Augmenta la transparència.
Permet actualitzar ràpidament les llistes segons noves dades científiques
Cada additiu autoritzat porta un número “E”, que correspon a la seva avaluació positiva per part de la UE.
Exemples:
E100: Curcumina (colorant natural).
E200: Àcid sòrbic (conservant).
E950: Acesulfam K (edulcorant).
L’etiquetatge ha d’incloure el nom o el número de l’additiu, la seva funció tecnològica (p. ex., “conservant”) i respectar el principi de no induir a error.
Aquestes normes garanteixen:
Aliments més segurs i estables.
Confiança del consumidor.
Igualtat de condicions per als productors a tota la UE.
Com a experiència personal, entendre aquesta normativa em va permetre valorar com la ciència i el dret es combinen per equilibrar la innovació i la protecció del consumidor.
No. Tot additiu, natural o sintètic, necessita una autorització explícita de la UE.
Ha d’establir el seu propi sistema nacional, però a la UE regeix la llista positiva comuna.
Els additius modifiquen propietats físiques o químiques; els aromes només afecten l’olor o el gust.
Has de revisar l’etiqueta de l’envàs: els additius s’indiquen al final de la llista d’ingredients, identificats pel seu nom o número “E” (per exemple, E202 – sorbat potàssic). Aquesta informació permet als consumidors triar amb coneixement de causa i comparar alternatives més naturals.
Fes clic per puntuar aquesta entrada!
